EL MADRID QUE MATINA
Més enllà de l'M-30: els madrilenys que també pateixen el centralisme
Quan es parla de Madrid es pensa, molt sovint, en un territori homogeni. Però existeix un altre Madrid que no apareix en les imatges de la televisió i que també pateix les conseqüències del centralisme espanyol. En aquest Madrid, com va dir Íñigo Errejón en seu parlamentària, “la gent viu fins deu anys menys que al nord”. Vora tres milions de persones pateixen les conseqüències de ser la comunitat autònoma amb menys despesa sanitària pública, la tercera que pitjor retribueix els seus professionals i la que menys diners destina a l’atenció primària, malgrat ser l’autonomia amb un major PIB per capita. Parlem de les altres víctimes de l’aspiradora de recursos madrilenya.
Per Jordi Sarrión i Carbonell
09.11.2020
Félix López-Rey va arribar al barri madrileny d’Orcasitas del seu poble de Toledo l’any 1956: “jo forme part del sud treballador de Madrid, on, com deia el senador pel PSUC Paco Candel, la ciutat perd el seu nom. D’allà sóc jo des de fa seixanta-quatre anys, quan van portar-me al suburbi damunt d’un camió ple de gallines”. Des d’aleshores, va viure en una xabola durant més de vint anys. Va ser en un llarg viatge pels veïnats més pobres de l’Estat espanyol on va prendre consciència de la importància de l’organització veïnal, que considera imprescindible per resoldre els problemes a què no arribaven les institucions: “passàvem el documental La ciudad es nuestra, de Tino Calabuig, on jo isc, i vaig adonar-me’n de que no podem deixar a tanta gent al darrere i que, com deia el poeta Atahualpa Iupanqui, podem aconseguir que ningú escopesca sang perquè altres visquen millor”. Per a ell, el seu barri no serà el més bonic, però sí on està la seua gent: “no vaig nàixer a Orcasitas, però ací vull morir”, afirma taxatiu.
En la seua xabola va fundar l’Associació de Veïns d’Orcasitas, una de les més combatives durant el tardofranquisme. Anys després, amb l’ajuda de figures com la de l'actual ministre Manuel Castells o qui fora regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Borja, va ser un dels pilars per crear la Federació Regional d’Associacions de Veïns. Amb elles, van aconseguir erradicar una part important del xabolisme en Madrid, així com millors condicions d’enllumenat, una xarxa de clavegueram i una reducció important de les desigualtats que sofrien respecte als barris més adinerats. Regidor a Madrid durant tres legislatures pel Partit Comunista des de l’any 1987 —set anys després d’abandonar la xabola—, va rebre el 2019 una telefonada de Manuela Carmena per formar part de la seua llista. Per a ell, “si no fas política, te la fan”. I per això, ja jubilat de la seua administració de loteria, ha decidit “ser frare i cuiner alhora”. Entre rialles afirma que, si no estiguera a l’Ajuntament com a regidor, EL TEMPS no s’hauria interessat per ell: “quan parle en el Ple de l’Ajuntament recordant-los que hi ha gent morint amb l’amiant és perquè també hi ha amiant a ma casa, i sé perfectament el que és que posen la teua vida en risc, o que les institucions s’obliden dels problemes del sud”.
César Rendueles (Girona, 1975) és també una de les veus més crítiques amb les desigualtats a Madrid. Professor de sociologia a la Universitat Complutense, pensa que el sistema suposadament meritocràtic que defensen governs neoliberals del PP com el madrileny és una farsa. A Contra la igualdad de oportunidades, el seu darrer llibre, desmenteix alguns dels tòpics sobre els quals se sustenta l’ideal del sistema meritocràtic. Rendueles creu, per tant, que “la meritocràcia no afavoreix la igualtat d’oportunitats, sinó que, per contra, bloqueja aquesta possibilitat per a la majoria”. Mitjançant aquest model Madrid s’ha convertit en “un dels laboratoris neoliberals que existeixen a l’Estat espanyol, on les mesures que es prenen es reprodueixen posteriorment en altres indrets”. Així, Madrid és el territori més ric de l’Estat espanyol i, alhora, el més desigual —la desigualtat entre el vint per cent més ric i el vint per cent més pobre és la més elevada de l’Estat espanyol amb molta diferència, i és molt pronunciada entre barris rics i pobres—, en un procés que s’ha accentuat amb la pandèmia: “en una comunitat que té vora sis milions i mig d’habitants, en tenim més d’un milió que estan en risc d'exclusió social”, afirma Rendueles.
https://www.eltemps.cat/article/11817/mes-enlla-de-lm-30-madrid-es-espanya-dins-despanya